Barcelona-Porto Torres. Diumenge, 12 de març. 2:30.
El vaixell de Grimaldi surt de matinada. Arribo al port, a un lloc desconegut (no havia viatjat mai amb Grimaldi) prou d’hora (cap a les 23.30). Em poso a l cua d’uns pocs cotxes i trec el mòbil per veure missatges i fer escas. En algun moment miro el que passa a fora: arriba un grup de moteros. En algun momnent mèn vaig enllà, al món dels somnis… fins que ens avisen per demanar targetes d’embarc, documentació… Finalment, embarquem.
Un vaixel enorme. “Milions” de camarots. Passejo per ell quan encara hi ha pocs passetgers … i em tanco al meu camarot, sol tranquil, aillat del món.
Dormo força bé, i ja de dia, vaig fins als accessos a la coberta.
Sardenya
Cap a les 16:00 atraquem a Porto Torres. Desembarc complicat per trobar l’accés al pàrking i al cotxe. Sembla més que bastant normal. I ja a Itàlia, control de la polícia… i sóc sospìtós. Una mica paratats, em pregunten, em demanen papers, escorcollen el cotxe (molt desendreçat per un desembarc amb un cert atabalament) i, finalment, em deixen que circuli.
Ara, es tracta de trobar l’hotel. Reservat per internet, barat, anomenat Castiglias (La Rucchetta 67 Alghero 07041, Italy). I, ho vaig intentar, però no el vaig trobar. Ni cap telefon on em responguessin. Després d’un cert desconcert, vaig mirar per google i vaig decidir anar directament a un hotel. La tria: Hotel Soleado, a l’Alguer. Un encert, per ubicació, per preu, per tenir un restaurant al mateix hotel amb bon servei. Un encert.
La mateixa nit vaig passejar per l’Alguer, el llarg passeig marítim, la part antiga,... Vaig fer alguna telefonada desencertada. Vaig estar amb mi. Vaig sopar una pizza,... discreta.
Dia 13: L’endemà, una volta, primer, pel Parc natural regional de Port del Comte (Porto Conte) fins a Stintino i el Capo Falcone.
La badia de Porto Conte “ja coneguda en temps romans com a Portus Nimpharum (el port de les nimfes), és un dels majors ports naturals de la Mediterrània”. A Maristella, hi ha la Torre di Porto Conte.
Vorejant la badia, arribo fins al Faro di Capo Caccia. Allà, majestuosament, vaig veure un parell de rapinyaires (àligues?). Bastant tranqiuil, fins l’arribada d’una “bandada” de moteros. Aquí vaig escriure un memorable mail de disculpa. Un moment trascendent, un contínu mental amb la estranya trucada de la nit anterior, un final de trajecte en un carreró sense sortida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada